Unitat taxonòmica (tàxon) fonamental en l'estudi de la diversitat dels éssers vius (sistemàtica) i base de llur classificació (taxonomia). El concepte d'espècie és difícil de delimitar teòricament. Cuvier la definí com el conjunt d'individus nascuts els uns dels altres o de pares comuns i que s'hi assemblen tant com entre ells mateixos; aquest concepte, i altres de semblants, bé que són útils, no acaben d'ésser satisfactoris, per tal com no concreten el grau de dissimilitud que permet de diferenciar una espècie d'una altra de pròxima. Malgrat aquest problema teòric, que exigeix de trobar una expressió de la similitud entre individus i poblacions, és innegable que l'espècie és una categoria natural, la necessitat de la qual s'ha fet patent a la pràctica des de temps molt antics, quan pobles caçadors, pescadors o recol·lectors de fruits, etc, aprengueren de diferenciar, alhora que els aplicaven noms, grups d'individus que en general coincidien prou bé amb els límits de les espècies que hom distingeix científicament. De fet, com a entitat taxonòmica operativa i pràctica, l'espècie es defineix per les espècies concretes que poden reconèixer. És tractant amb espècies quan hom arriba a precisar aquest concepte. El primer grup de criteris que permet d'incloure una sèrie d'individus en una espècie és la semblança entre el conjunt de caràcters morfològics, fisiològics, químics, etc, que presenta cadascun d'ells. Primerament de forma intuïtiva i actualment mitjançant mètodes més rigorosos de càlcul de coeficients de similitud (taxonomia numèrica), hom arriba a estimar el grau de semblança entre diverses poblacions. El nivell en què hom fa la divisió per tal de separar les unitats corresponents a espècies depèn en part del criteri de l'autor, sempre dins uns límits relativament restringits. Així, Linné, que considerava cada espècie com el resultat immutable d'un acte creador incial, no atribuïa gaire valor a les variacions de detall i distingia espècies de molta amplitud (linnèons). Altres autors, com Jordan, que estudià mitjançant el cultiu les petites diferències entre organismes pròxims, distingiren espècies de petita amplitud (jordànons). Segons els autors (depenent del grau d'evolució de la taxonomia o de la riquesa de flora i fauna d'un país), hi ha tendències sintètiques, encaminades a valorar sobretot les semblances, i tendències fragmentadores, orientades principalment cap a la ponderació de les diferències, la qual cosa condueix a fragmentar les espècies. Els autors sintetitzadors o reunidors reflecteixen també les diferències, però en entitats taxonòmiques infraspecífiques (subespècies, varietats, formes). Per als ecòlegs, les espècies restringides o les entitats intraspecífiques aporten sovint una informació més gran sobre les condicions del medi. En el moment de diferenciar espècies, és important de tenir en compte el criteri de la discontinuïtat. D'aquesta manera, dos grups d'individus dissemblants però reunits per formes de trànsit gradual (individus de caràcters intermediaris), haurien d'ésser considerats com a pertanyents a una mateixa espècie. Si hi ha entre tots dos grups un salt brusc, és més lògic de tractar-los com a espècies diferents. L'estudi genètic de la variabilitat i de la fertilitat en les poblacions ha introduït nous elements de judici. El fenomen de l'origen de les espècies, o especiació, base de l'evolució, pot anar lligat a grans mutacions, com ara per al·lopoliploidia o per translocacions de cromosomes, que comporten l'esterilitat dels híbrids i, per tant, la immediata separació de les poblacions, o bé pot ésser degut a la separació geogràfica de poblacions d'una mateixa espècie (al·lopàtriques), que evolucionen separadament, o també a mecanismes més subtils d'aïllament al si de poblacions que viuen juntes (simpàtriques). Aquest aïllament progressiu pot ésser ecològic (diferències d'hàbitat), etològic (diferències de comportament), sexual (preferències o exclusió en l'encreuament) o consegüent a esterilitat dels híbrids. El criteri genètic per a distingir quan ja hi ha dues espècies diferents s'ha de basar en l'esterilitat entre elles o en la dels híbrids resultants de llur encreuament. Malgrat l'objectivitat més gran d'aquest criteri, a la pràctica és difícil d'aplicar-lo en molts casos (organismes sense reproducció sexual o difícils d'encreuar sota control). Per això, com a unitat operativa, a la pràctica l'espècie continua essent gairebé sempre basada en la similitud morfològica. Un cop delimitada d'acord amb aquests criteris i amb l'ajut de l'experiència de l'autor, hom concreta cada espècie amb la màxima precisió mitjançant una descripció que és publicada en una revista o en un llibre, i que correspon a un exemplar conservat que en constituirà el tipus. Se li dóna un nom científic constituït per dues paraules llatines, d'acord amb la nomenclatura binària proposada per Linné i acceptada universalment. El primer nom, escrit amb majúscula, correspon al gènere, que inclou un grup d'espècies amb característiques comunes. Aquest nom genèric és qualificat per un adjectiu en minúscula (de vegades un substantiu en aposició). Els dos noms junts constitueixen el nom científic de l'espècie i en un text solen anar escrits en tipus diferents (en general, en cursiva). La nomenclatura és regulada per una normativa internacional tendent a eliminar al màxim l'ambigüitat. Els noms vàlids són triats d'acord amb la regla de prioritat de publicació de la descripció.