(mineralogia): Ciència que estudia la matèria cristal·lina. Etimològicament, és la descripció de les formes que agafa la matèria en cristal·litzar. Els comentaris més antics que hi fan referència són de Plini el Vell, el qual defineix el cristall com una porció de matèria limitada per cares planes i arestes rectilínies. Més tard, hom deduí que la forma és conseqüència de l'ordenació interna dels àtoms o les molècules que constitueixen la matèria cristal·lina. El 1784 Haüy intuí l'estructura reticular dels cristalls i associà algunes de llurs propietats físiques amb l'estructura interna; però no fou fins el 1850 que Bravais formulà la hipòtesi estructural del cristall amb un concepte ampli, que no exclou que, per qualsevol pertorbació en el creixement, no sigui limitat per cares planes. A partir d'aquest moment perdé importància tot el que feia referència a la forma i hom donà preferència a l'estudi de les propietats físiques. La matèria cristal·lina constitueix un medi homogeni, anisòtrop i simètric. En l'estudi teòric de la matèria cristal·lina hom admet un medi il·limitat, però és evident que en la natura aquest fet no s'acompleix, puix que qualsevol porció real de matèria cristal·lina és forçosament limitada, i les zones més pròximes a la superfície presenten variacions respecte a les porcions de l'interior del medi. A fi de sistematitzar l'estudi de la cristal·lografia han estat fetes diverses subdivisions: cristal·lografia geomètrica, que estudia les propietats geomètriques dels cristalls com a conseqüencies morfològiques de la teoria reticular, cristal·lografia estructural, que descriu i determina la geometria de l'estructura interna, cristal·loquímica, que descriu i estudia la distribució estructural dels àtoms (o ions) i llurs tipus d'unió, i cristal·lofísica, que estudia les diverses reaccions provocades per determinats estímuls físics.